RUTA MODERNISTA
INTRODUCCIÓ
Aquesta guia pretén acostar-nos a una part del llegat modernista repartit per la ciutat que requereix la complicitat del visitant per revelar tota la seva poètica i bellesa. A través d’aquest itinerari es poden entreveure les línies, les preferències i la societat que va acollir l’estètica modernista per guarnir, entre d’altres coses, les seves cases, els seus llocs d’oci o de treball o els seus objectes de culte.
TARRAGONA EN ELS ANYS DEL MODERNISME
La ciutat que va viure els anys del modernisme era una capital econòmicament i socialment força tancada. L’any 1896 tenia uns vint mil habitants, que el 1923 arribarien a uns vint-i-set mil, aproximadament. A finals del segle xix, els pagesos dels pobles que envoltaven la ciutat s’afanyaven a arrencar les vinyes afectades per la fil•loxera i a plantar de nou ametllers i avellaners, que potser els retornarien l’estabilitat econòmica perduda per aquella plaga. A Tarragona ciutat, però, les estadístiques sobre indústria de les primeres dècades del segle xx parlen del baix nombre de fàbriques que hi havia davant de l’empenta que registraven altres nuclis propers com Reus o Valls. A la capital l’activitat econòmica tenia un ritme força diferent; Tarragona depenia bàsicament del comerç portuari, que es consolidaria i es faria més viu gràcies a l’activació del ferrocarril. Cap a la segona dècada del 1900 la capital continuava lliurada al moviment del seu port i de l’exportació agrícola, en concret de l’oli, del vi i de les avellanes. L’any 1922 Tarragona va viure una greu crisi econòmica: els productes que enviava el port no es podien vendre als mercats estrangers, problema que va ofegar les destil•leries, una de les principals indústries que ocupaven la mà d’obra i els seus primers productors. El port sempre seria, dècades després, el principal motor de desenvolupament tarragoní i el nexe entre camp i ciutat.
El modernisme que es va gestar a Tarragona va ser mesurat, senyorívol, refinat, poc amant de transgressions estètiques, i va manifestar un eclecticisme també força suau; l’art traspuava el clima econòmic i social dels seus comitents. Les pautes estètiques nascudes a finals del segle xix s’allargarien a la capital molts més anys que en altres nuclis propers. Pel que fa a l’urbanisme, Tarragona necessitava nou espai per edificar; entre els anys 1860 i 1890 es construeixen la Rambla i el carrer Unió, que unia el nucli antic de la ciutat i la zona del port. La Rambla va funcionar per a molts vianants com a passarel•la de contemplació d’un bon grapat d’edificis modernistes que s’hi bastien. Des de finals del segle xix fins a principis de la dècada de 1920 la ciutat va ser objecte de tres plans d’eixample que són els traçats que defineixen el dibuix dels carrers principals de Tarragona. La llista dels arquitectes, forans o naturals de Tarragona, que van treballar a la ciutat en aquelles dècades va ser llarga, sòlida i selecta: destaquen Antoni Gaudí i Cornet, Josep Maria Jujol i Gibert, Lluís Domènech i Montaner, Ramon Salas i Ricomà, Josep Maria Pujol i de Barberà, Pau Monguió i Segura, Alfons Barba Miracle, Bernadí Martorell i Puig o Juli Maria Fossas i Martínez, entre altres. La vida artística, malgrat certs problemes econòmics o polítics que es visqueren en aquelles dècades, no s’aturà; Tarragona pot parlar amb orgull d’escultors com Julio Antonio, Carles Mani i Roig, Andreu Aleu i Teixidor, Feliu Ferrer i Galceran, Josep Verderol Espoy o Fèlix Ribas. En pintura també s’ha de reconèixer l’obra d’Hermenegild Vallvé Virgili, Antoni Torres Fuster, Ignasi Mallol i Casanovas, etc. Els tarragonins disposaven de diversos teatres com el Teatre Principal, el Coliseu Mundial o l’Ateneu Tarragoní de la Classe Obrera, tot i que tampoc no faltaven altres societats recreatives com el Centre Català, Foment de Tarragona, Renaixement, etc. que aviat es rendirien als encants de les primeres representacions cinematogràfiques. Tarragona, a les dècades del modernisme, no va deixar mai d’agermanar-se culturalment i artísticament amb les altres ciutats de Catalunya.
Aquesta guia pretén acostar-nos a una part del llegat modernista repartit per la ciutat que requereix la complicitat del visitant per revelar tota la seva poètica i bellesa. A través d’aquest itinerari es poden entreveure les línies, les preferències i la societat que va acollir l’estètica modernista per guarnir, entre d’altres coses, les seves cases, els seus llocs d’oci o de treball o els seus objectes de culte.
TARRAGONA EN ELS ANYS DEL MODERNISME
La ciutat que va viure els anys del modernisme era una capital econòmicament i socialment força tancada. L’any 1896 tenia uns vint mil habitants, que el 1923 arribarien a uns vint-i-set mil, aproximadament. A finals del segle xix, els pagesos dels pobles que envoltaven la ciutat s’afanyaven a arrencar les vinyes afectades per la fil•loxera i a plantar de nou ametllers i avellaners, que potser els retornarien l’estabilitat econòmica perduda per aquella plaga. A Tarragona ciutat, però, les estadístiques sobre indústria de les primeres dècades del segle xx parlen del baix nombre de fàbriques que hi havia davant de l’empenta que registraven altres nuclis propers com Reus o Valls. A la capital l’activitat econòmica tenia un ritme força diferent; Tarragona depenia bàsicament del comerç portuari, que es consolidaria i es faria més viu gràcies a l’activació del ferrocarril. Cap a la segona dècada del 1900 la capital continuava lliurada al moviment del seu port i de l’exportació agrícola, en concret de l’oli, del vi i de les avellanes. L’any 1922 Tarragona va viure una greu crisi econòmica: els productes que enviava el port no es podien vendre als mercats estrangers, problema que va ofegar les destil•leries, una de les principals indústries que ocupaven la mà d’obra i els seus primers productors. El port sempre seria, dècades després, el principal motor de desenvolupament tarragoní i el nexe entre camp i ciutat.
El modernisme que es va gestar a Tarragona va ser mesurat, senyorívol, refinat, poc amant de transgressions estètiques, i va manifestar un eclecticisme també força suau; l’art traspuava el clima econòmic i social dels seus comitents. Les pautes estètiques nascudes a finals del segle xix s’allargarien a la capital molts més anys que en altres nuclis propers. Pel que fa a l’urbanisme, Tarragona necessitava nou espai per edificar; entre els anys 1860 i 1890 es construeixen la Rambla i el carrer Unió, que unia el nucli antic de la ciutat i la zona del port. La Rambla va funcionar per a molts vianants com a passarel•la de contemplació d’un bon grapat d’edificis modernistes que s’hi bastien. Des de finals del segle xix fins a principis de la dècada de 1920 la ciutat va ser objecte de tres plans d’eixample que són els traçats que defineixen el dibuix dels carrers principals de Tarragona. La llista dels arquitectes, forans o naturals de Tarragona, que van treballar a la ciutat en aquelles dècades va ser llarga, sòlida i selecta: destaquen Antoni Gaudí i Cornet, Josep Maria Jujol i Gibert, Lluís Domènech i Montaner, Ramon Salas i Ricomà, Josep Maria Pujol i de Barberà, Pau Monguió i Segura, Alfons Barba Miracle, Bernadí Martorell i Puig o Juli Maria Fossas i Martínez, entre altres. La vida artística, malgrat certs problemes econòmics o polítics que es visqueren en aquelles dècades, no s’aturà; Tarragona pot parlar amb orgull d’escultors com Julio Antonio, Carles Mani i Roig, Andreu Aleu i Teixidor, Feliu Ferrer i Galceran, Josep Verderol Espoy o Fèlix Ribas. En pintura també s’ha de reconèixer l’obra d’Hermenegild Vallvé Virgili, Antoni Torres Fuster, Ignasi Mallol i Casanovas, etc. Els tarragonins disposaven de diversos teatres com el Teatre Principal, el Coliseu Mundial o l’Ateneu Tarragoní de la Classe Obrera, tot i que tampoc no faltaven altres societats recreatives com el Centre Català, Foment de Tarragona, Renaixement, etc. que aviat es rendirien als encants de les primeres representacions cinematogràfiques. Tarragona, a les dècades del modernisme, no va deixar mai d’agermanar-se culturalment i artísticament amb les altres ciutats de Catalunya.
Text extret de: www.tarragonaturisme.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada